COM GESTIONEM LES CRISIS?

Un dels pitjors escenaris en els que ens podem trobar és la gestió d’una crisi de bullying indiferentment de si els nostres alumnes són víctimes, botxins o espectadors.

 

Com a docents que podem fer? Que no hem de fer?

 

 

Mites sobre els conflictes a les escoles

En els últims anys s'està produint una tendència en sectors propers a l'educació, en determinades posicions polítiques i socials i en certa premsa sensacionalista a generar la idea que els conflictes o la violència a les escoles són fets generalitzats, sense arribar a matisar realment l'abast de tals arguments i confonent els dos termes.

És clar que no és el mateix un conflicte generat per la desavinença de dos alumnes en compartir el material, solucionat a través de la mediació del tutor, que una autèntica baralla al pati a causa de la intolerància d'un dels nens en el repartiment dels rols del joc.

L'arribada d'opinions de tota mena, provinents de persones amb diferent formació i en molts casos allunyades dels contextos educatius, ens porta a abordar els mites principals sobre aquest tema.

 

MITE La violència en els centres d'ensenyament és una novetat pròpia dels temps que corren, del caràcter dels joves d'avui, de les característiques afavoridores dels centres, i de la deixadesa dels pares.

  • Els conflictes han estat presents sempre en els centres educatius no universitaris. Com més gran és l'edat dels alumnes, més conflictes existeixen a les aules, però és ara quan es coneixen dades reals sobre la seva incidència (Defensor del Poble, 2000). Comença a haver-hi una major consciència social i els mitjans de comunicació s'ocupen permanentment de difondre els casos i, sovint, de magnificar-los.

MITE: La violència afecta només a casos aïllats que repercuteixen en una minoria d'alumnes i professors. Aquesta és l'altra versió dels fets que ve a treure importància de forma descarada a la realitat.

  • La violència en els centres és l'amenaça més gran que té el nostre sistema educatiu. Des d'aquesta perspectiva, cal prendre mesures urgents per a atallar. S'albira en alguns sectors polítics l'assumpció de la disciplina fèrria a les aules i la incorporació de càstigs severs per donar exemple al col·lectiu d'estudiants. Segons J. M. Moreno pedagog especialista en bulllying (1998), això és degut a la suavitat, la blanor i la incapacitat per tractar i relacionar-se amb els conflictes que caracteritza la generació que s'encarrega ara de gestionar i d'ensenyar a les nostres escoles.

Negociació i mediació

El mestre, segons el seu tarannà, el seu estil d'educar o la seva concepció ideològica, ha de saber utilitzar el conflicte amb habilitat, regular-lo i donar-li un tractament positiu. Com pot fer-ho? La nostra proposta és a través de processos de mediació i negociació.

Tots dos suposen formes complementàries de gestionar els conflictes, sent la mediació una forma de portar a terme la negociació. 

Segons Echevarria “L'art de negociar és una característica de l'acció tutorial, més en el sentit de persuadir i menys en el de convèncer”.

 

Hi ha dos tipus bàsics de negociació:

  • Col·laborativa: En ella, les dues parts busquen una solució adequada a les seves demandes. Aquest és el sistema de negociació que ha d'imperar en els centres educatius ja que estableix un vincle afectiu en un pla d'igualtat. En ocasions aquesta negociació es resol millorant la comunicació entre les parts o relegant a un lloc secundari els interessos purament personals.
  • Competitiva: És un tipus de negociació basada en el posicionament personal sense posar-se al lloc de l'altra part. Es busca el major reconeixement possible de la demanda, fins i tot per sobre de les expectatives. Aquest enfocament ha de ser utilitzat amb precaució a la escola pel fet que pot promoure conflictes encara més greus que els inicials. De vegades, el professorat negocia amb els alumnes des d'una perspectiva superior, abusant d'alguna forma de la seva posició. L'alumne accepta el procés de negociació sabent que no li queda un altre remei, però en el fons té una sensació d'injustícia.

El procés mediador deriva directament de la negociació i suposa la presència física d'una persona que actua com a bàlsam neutralitzant de les actituds i els comportaments derivats d'un conflicte, com són agressió, violència, falta de respecte, etc. D'altra banda, ocupa el paper de testimoni i, en el cas dels centres educatius, és el dipositari dels acords que es prenguin i haurà de vetllar pel seu compliment. El tutor és qui sol ocupar aquest lloc i adquireix una nova dimensió davant el seu grup de tutelats perquè veuen en ell la persona que ajuda a crear una bona relació dins del mateix.

 

En alguns centres educatius i en determinades situacions, els mediadors són els propis alumnes. Aquesta mediació entre iguals té l'avantatge que estimula una certa autonomia dins del grup en la gestió de seus propis conflictes sense necessitat que persones adultes o externes hagin d'actuar. A més, és un tipus de modelatge més eficaç ja que el company adquireix unes habilitats per a la convivència que el converteixen en punt de reflexió i d'imitació que s'allunya bastant de les imposicions dels adults (tutor, professorat, pares). No obstant, presenta alguns desavantatges, com ara que es produeixi un rebuig del grup cap al mediador causa d'una falta d'experiència i la necessitat d'una formació prèvia que en ocasions és difícil de dur a terme.

 

El procés de mediació té cinc fases segons Lederach:

  1. Entrada: Es responen les preguntes qui i com? La resposta a la primera ha de ser una persona neutral al conflicte. La segona es refereix a la forma en què arriben els casos a l'equip, que sol ser diversa, de la mateixa manera que la designació de la figura que farà de mediador.
  2. Explica’m: Cadascuna de les parts exposa el seu punt de vista. El mediador haurà de crear el clima de confiança i respecte que permeti la fluïdesa de les idees.
  3. Situar-nos: Consisteix en identificar bé quina va ser la causa del conflicte. Ho haurà de fer preferentment el mediador o contribuir a que passi. Les dues persones en conflicte hauran d'escoltar atentament i assabentar-se amb claredat de la versió que dóna l'altra. Es tracta de compartir el problema.
  4. Arreglar: No es tracta tant que el mediador aporti solucions, sinó que siguin els propis implicats els que arribin a un acord. El mediador facilita la clarificació de les idees que de vegades apareixen embullades.
  5. Acord: És la part final, el consens al qual s'arriba i que ha de quedar escrit per evitar que després hi hagi males interpretacions.

Tractament “pedagògic” dels conflictes

En l’àmbit escolar gairebé sempre hi ha dues jerarquies de poder: el poder d’autoritat que exerceixen els professors i la democràcia que suposadament es viu a les aules entre iguals, que són els alumnes. Podríem que hi ha una tercera, una mica allunyada i amb sort poc intervencionista, on ja entraria la direcció de l’escola i altres estaments.

 

Donem un cop d’ull al gràfic:

  • Aprendre a conèixer: Adquirir els instruments que permetin al subjecte comprendre el món que l'envolta. Això suposa aprendre a aprendre, conrear la memòria selectiva i la combinació del concret i l'abstracte, del que deductiu i inductiu.
  • Aprendre a fer: hi ha una relació intrínseca entre aquest pilar i l'anterior, que també relaciona la teoria apresa amb la seva pràctica concreta. Per aquest motiu, hi ha al gràfic una fletxa bidireccional que marca les influències mútues. L'aprendre a fer és la capacitat per poder influir sobre el propi entorn, la posada en pràctica dels coneixements apresos.
  • Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres: Si els pilars anteriors eren més de tipus acadèmic o professional, aquest i el següent tenen una relació directa amb aspectes socials i afectius. Aprendre a conèixer i a fer es porta a terme en col·lectivitat. Per aquest motiu tots dos es desenvolupen a través del contacte entre persones.

Es tracta de participar i cooperar amb els altres en les diferents activitats humanes, respectant els valors de pluralisme, comprensió mútua i pau. No és una tasca fàcil, a la qual poc contribueix l'esperit de competència que existeix en la societat.

  • Aprendre a ser: Aquest pilar recull les influències dels tres pilars anteriors, s'uneixen així cos, ment, intel·ligència, sensibilitat... A través de l'educació les persones han de tenir un pensament autònom i crític, així com un judici propi davant de les coses. Aspectes com la imaginació i la creativitat cobren especial rellevància en aquest pilar, el finalitat última és el desenvolupament complet de la persona.

Per aprendre a viure junts és ideal utilitzar com a forma de gestió la democràtica, sense que suposi un detriment de l'autoritat del professor. Perquè això pugui ser efectiu hauran de donar-se a l'aula les condicions necessàries, especialment de temps. Això implica:

  • L'elaboració de normes explícites i clares.
  • L'establiment d'un model disciplinari, senzill però transparent.
  • Prohibicions clarament acceptades per tots.
  • Un estímul ampli i positiu cap a la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Un cop establertes les bases, els conflictes apareixeran i es resoldran de forma natural i com una part més de la vida de les persones. Aquest procés adoptarà un caràcter natural i el professor o el tutor passará a ser un mediador de coneixement, un agent social davant dels conflictes.

Fomentar l'autèntic treball en l'equip és la millor manera d'actuar en la prevenció i resolució de conflictes. De vegades es plantegen activitats grupals, però el professorat no busseja en les relacions interpersonals que es produeixen dins del grup i si realment aquest es converteix en un equip en què flueixi acceptar les propostes de tots. És a dir, el treball en equip no implica automàticament que realment s'aconsegueixi la col·laboració i cooperació entre els seus membres. I això és vital, no només per gestionar adequadament els conflictes sinó per promoure en l'alumnat competències considerades ja bàsiques en la societat actual. 

ELS PROTOCoLS

Una altra via és tenir a nivell escolar un protocol d’actuació en cas d’assetjament. La comunitat de Madrid té un protocol a nivell global d’intervenció que és assequible a través de la seva web.

És molt global i poc personalitzat, el que es pot fer és fer-lo servir de punt de partida per crear-ne un per a la nostra escola.

Tipus d’intervencions globals

Us dono un seguit d’idees recurrents que fan servir moltes escoles amb bons resultats.

Mesures organitzatives

  • Canvis de classe
    • S’han de supervisar a través d’una guàrdia
  • Temps d’esbarjo
    • És important que els professors supervisors estiguin al cas de les persones que estan en risc de patir o ja patint situacions d’assatjament
    • Els alumnes han de saber que tenen professors de referència a qui acudir en cas de conflicte o d’assatjament
  • Plans de pati / aules de joc
    • En alguns centres s’ha començat a implementar una alternativa al pati que són les aules de jocs de taula, per a aquells alumnes que s’hi sentin més cómodes.
  • Menjador
    • És un horari perillós degut a l’absència de professors de guàrdia.
    • És necessari coordinar aquesta franja horària amb el personal del menjador.
    • Organització de grups d’un curs pel següent.

Tipus d’intervencions segons la tipologia de víctima

És important diferenciar els diferents protocols d’actuació que hem d'aplicar segons la tipologia de la víctima.

En el cas de les víctimes passives, el més eficaç és l’ajut entre iguals, intentant fer un programa de millora de les seves habilitats socials i treballar l’autoestima.

En el cas de les víctimes actives l’ajut entre igual no funciona amb tanta efectivitat. En una primera fase, és recomana més treballar el tema del control de caràcter i els impulsos, a més de la identificació de les emocions perquè no es converteixin en negatives.

Respecte als assetjadors hem d’ajudar-los a reconèixer les seves pròpies emocions, a empatitzar amb els sentiments dels companys i a controlar la seva ràbia, sobre tot l’efecte que tenen les seves actituds envers els demés. S’ha de treballar l’empatia i les alternatives a les reaccions violentes.

La família

Ja em comentat al principi del curs que s’ha de tractar l’assetjament desde tots els àmbits possibles i no ens podem deixar la bombolla social i familiar de l’alumne.

Moltes vegades seran els pares o familiars directes els que ens posaran l'avís de la situació que està patint l’alumne o si tenen sospites ens vindran a consultar aquest dubtes. Molts altres cops ni s'adonaran del que estan passant.

Encara que soni molt evident, no hem d’oblidar que molts mestres som pares.

Un dels propòsits que ens hem de tenir és fomentar un clima d’escolta a casa que permeti identificar i comprendre els sentiments dels nens. Hem de demanar als pares i familiars que reaccionin amb calma i evitar la sobreprotecció, això ajudarà a millorar la comunicació amb els fills.

Senyals que el teu fill està patint bullying:

  • Té senyals i cops al cos que no tenen massa justificació i passen massa sovint.
  • Porta la roba la roba espatllada, bruta o esguinçada.
  • Perd els diners del dinar.
  • Li roben coses a la classe.
  • Les notes baixen.
  • Canvia d’amics o ja no va amb els que anava sempre.
  • Canvis d’humor a pitjor.
  • Baralles entre germans.
  • Si ho pot evitar, no surt al carrer.
  • No dorm bé.
  • Te quadres d’ansietat.

Què passa quan el teu fill és l’agressor?

Saber que el teu fill és un agressor no fa gràcia a cap pare i fins i tot les primeres reaccions són de rebuig. Frases com “el meu fill mai faria una cosa així” són les primeres que sentim els professors. Sovint, quan els pares s’adonen que el seu fill és l’assetjador el primer que fan és respondre amb més violència encara per intentar solucionar el problema i això és l’últim que s’ha de fer, ja que es pot interpretar de moltes maneres, gairebé totes errònies.

 

És difícil assimilar que el teu fill és l’assetjador, i en aquest cas és imprescindible que els pares parlin primerament amb l’escola. 

 

Per això cal dotar-los d'alguns consells per lidiar amb la situació. Per exemple:

  • No ignorar la situació.
  • Assimilar que el teu fill és l’assetjador.
  • Fer-li veure el seu error per tal que li demani disculpes a la víctima.
  • Deixar-li clar al teu fill què pot passar si segueix amb aquesta actitud.
  • Investigar per què el teu fill és un assetjador.
  • Parlar amb tot l’equip docent del col·legi per saber l’actitud del teu fill a classe.
  • Observar als amics del teu fill: les seves activitats, actituds, etc.
  • Transmetre confiança, perquè el teu fill vegi que pot confiar en tu.
  • Parlar amb el teu fill fins que mostri les seves insatisfaccions.
  • No canviar la teva actitud envers el teu fill, demostrar-li el mateix afecte que senties abans de saber que el teu fill era l’assetjador.
  • Monitoritzar la situació fins que es tanqui definitivament i seguir alerta perquè no es repeteixi.